LO PI DE FORMENTOR


 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger;

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per trone l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

 

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor qui passa sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

 

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

 

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

 

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

O vida, o noble sort!

 

 Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

com l’au dels temporals.

 

 

Copyright © 2023 Rafael Llobera. All rights reserved.

CALA GENTIL


 

Sobre la cinta de blanca arena,

 que besa l’aigua de cèlic blau,

 grans pins hi vessen a copa plena

 olor de bàlsam, ombra serena,

     remor suau… 

Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

 

 Un aquí troba la llum més clara,

 les colors vàries de to més viu;

 pura delícia de tot s’hi empara,

 i sol o lluna mostrant la cara,

    tot hi somriu…

 Oh, de mos càntics inefable niu!

 

Per puigs i serres s’acaramulla

frondós boscatge de verd etern,

que eixa floresta de vària fulla

la tardor trista mai la despulla,

    ni el fred hivern…

Oh, Paradís que apar al món extern!

 

Si aquí s’acosta qualque mal dia

de nuvolades amb negre estol,

sols hi duu tendra melancolia,

com una verge sense alegria

    que en pau es dol…

Oh, bon refugi de callat consol!

 

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi

un niu d’humana felicitat;

després de tomba vaig somiar-hi

a on tindria més solitari

    repòs més grat…

Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

 

És que en la calma de tals paratges

tan dolç és viure, veure i sentir,

i vora l’aigua de purs miratges

al ritme eòlic d’aquestes platges

    tan dolç dormir!

Mes jo tal sort jamai dec posseir.

 

Què hi fa? D’aquesta cala opalina

prou el misteri n’hauré gustat,

mentre ara, a l’hora que el sol declina,

m’hi sent confondre dins la divina

    serenitat…

Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!

 

Copyright © 2023 Rafael Llobera. All rights reserved.

 

A HORACI


 

Príncep afable de la docta lira,

mestre i custodi de la forma bella,

tu qui cenyires de llorer i murta

doble corona:

 

ara tolera que una mà atrevida

passi a mon poble la que amb tal fortuna

tu transportares al solar de Roma

cítara grega.

 

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes

fines la llengua de ma pàtria dura;

mes també noble hi sonarà: ma pàtria

filla és de Roma.

 

Filla de Roma per la sang, pel geni,

clara i robusta com sa mare antiga,

guarda en ses terres per llavor de glòria

cendra romana.

 

Sí: dins sa terra el cavador atònit

ossos i marbres i joiells hi troba,

armes, monedes i penons que ostenten

l’àguila augusta.

 

Bella ma pàtria és ademés. Viuria

sens enyorança ta divina Musa

dins eixa terra que cenyeix la blava

mar de Sirenes.

 

Illa és galana, on el sol de Grècia

brilla puríssim, i d’ardenta saba

pròdig, li dóna amb lo raïm alegre

l’àtica oliva.

 

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui

clàssiques formes, i l’antiga Musa,

just amb sos propis ornaments, ma pàtria

veja somriure.

 

Ara que folla la invocada Fúria,

febre als poetes inspirant, ungleja

l’arpa plorosa, i entre fang destil·la

fonts d’amargura,

 

oh! com enyora mon afany les clares,

dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…

Mestre, amb ta bella, cisellada copa,

deixa-m’hi beure.

 

Deixa que tasti la sabor antiga

que omple tes odes i dins elles dura

com un vi ranci de Falern que guarden

àmfores belles.

 

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,

febre i deliris d’embriac no dóna;

dóna la calma de l’Olimp, la sana

força tranquil·la.

 

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca

l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:

l’art és sa vida, que entre goig o penes

guarda segura.

 

Ah! Pugin altres a palaus que habiten

grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,

negres ensomnis que en un llit de plomes

posen espines.

 

Vagen al fòrum, on febrosa turba

crida i s’empaita disputant la presa

que la Fortuna dins la pols humana

llança per riure.

 

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,

seny i bellesa agermanar, oh artista!,

seny i bellesa que amb la lira formen

digna aliança.

 

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,

guia la dansa de gentils estrofes,

tal com Silenus, el vell gris, guiava

dansa de nimfes.

 

Elles ben àgils i formant corona

donen al ritme la lleugera planta:

riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi

d’alta ambrosia.

 

CANÇÓ DE NA RUIXA – MANTELLS


 

 

Passant gemegosa com fa la gavina

que volta riberes i torna a voltar,

anava la boja del Camp de Marina

vorera de mar.

 

Descalça i coberta de roba esquinçada,

corria salvatge, botant pels esculls;

i encara era bella sa testa colrada,

la flor de sos ulls.

 

Color de mar fonda tenia les nines,

corones se feia de lliris de mar,

i arreu enfilava cornets i petxines

per fer-se’n collar.

 

Així tota sola, ran ran de les ones,

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,

anava la trista cantant per estones

l’estranya cançó.

 

“La mar jo avorria mes ja l’estim ara

des que hi té l’estatge l’amor que em fugí.

No tenc en la terra ni pare ni mare,

mes ell és aquí!

 

“Un temps jo li deia: pagès te voldria,

pagès, anc que fosses pastor o roter;

i dins la mar ampla, com ell no n’hi havia

d’airós mariner.

 

“Bé prou li diria cançons la sirena

quan ell a la lluna sortia a pescar:

per’xò ma finestra deixava sens pena,

sortint a la mar.

 

“La mar el volia, jamai assaciada

de vides, fortunes, tresors i vaixells;

i d’ell va fer presa dins forta ventada

Na Ruixa-Mantells.

 

“Na Ruixa és la fada d’aquestes riberes,

que allà a les grans coves, endins, té l’hostal

amb arcs i figures, amb llits i banyeres

de nacre i coral.

 

“Per bous de sa guarda dins fondes estables

allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;

si vol per son carro cavalls incansables,

allà té delfins.

 

“Quan surt, va vestida de seda blavosa,

amb totes les tintes del cel i la mar,

i blanc com la cresta de l’ona escumosa

son vel fa volar.

 

“De l’arc que entre núvols promet la bonança,

la faixa ella imita per fer son cinyell…

Mes ai del qui rema, quan ella li llança

son ample mantell!

 

“Perdut és el nàufrag quan ella el socorre

i el pren entre els signes del vel florejat…

La roca feresta serà ja la torre

on quedi encantat.

 

“Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit,

on ell cosa humana no veu ja ni sent.

Ai, si ell m’escoltava, bé prou sortiria

de l’encantament!”

 

*********

 

Així tota sola, ran ran de les ones,

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,

anava la trista cantant per estones

l’estranya cançó.

 

Un vespre d’oratge finí son desvari:

son cos a una cala sortí l’endemà;

i en platja arenosa, redòs solitari,

qualcú l’enterrà.

 

No té ja sa tomba la creu d’olivera,

mes lliris de platja bé en té cada estiu,

i sols ja hi senyala sa petja lleugera

l’aucell fugitiu…