LO PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger;
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per trone l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.
Copyright © 2023 Rafael Llobera. All rights reserved.
CALA GENTIL
Sobre la cinta de blanca arena,
que besa l’aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau…
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!
Un aquí troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu…
Oh, de mos càntics inefable niu!
Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
ni el fred hivern…
Oh, Paradís que apar al món extern!
Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense alegria
que en pau es dol…
Oh, bon refugi de callat consol!
Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després de tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
repòs més grat…
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!
És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.
Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
serenitat…
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!
Copyright © 2023 Rafael Llobera. All rights reserved.
A HORACI
Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella,
tu qui cenyires de llorer i murta
doble corona:
ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
cítara grega.
Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes també noble hi sonarà: ma pàtria
filla és de Roma.
Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
cendra romana.
Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
l’àguila augusta.
Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.
Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
l’àtica oliva.
Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
veja somriure.
Ara que folla la invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
fonts d’amargura,
oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
deixa-m’hi beure.
Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
àmfores belles.
Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
força tranquil·la.
Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goig o penes
guarda segura.
Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
posen espines.
Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llança per riure.
Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
digna aliança.
Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.
Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
d’alta ambrosia.
CANÇÓ DE NA RUIXA – MANTELLS
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se’n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya cançó.
“La mar jo avorria mes ja l’estim ara
des que hi té l’estatge l’amor que em fugí.
No tenc en la terra ni pare ni mare,
mes ell és aquí!
“Un temps jo li deia: pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n’hi havia
d’airós mariner.
“Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per’xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
“La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d’ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-Mantells.
“Na Ruixa és la fada d’aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l’hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.
“Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.
“Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l’ona escumosa
son vel fa volar.
“De l’arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell…
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!
“Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat…
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.
“Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m’escoltava, bé prou sortiria
de l’encantament!”
*********
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya cançó.
Un vespre d’oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l’endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari,
qualcú l’enterrà.
No té ja sa tomba la creu d’olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l’aucell fugitiu…