Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger;

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per trone l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

 

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor qui passa sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

 

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

 

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

 

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

O vida, o noble sort!

 

 Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

com l’au dels temporals.

 

***

Hay en mi tierra un árbol que el corazón venera:

de cedro es su ramaje, de césped su verdor;

anida entre sus hojas perenne primavera,

y arrostra los turbiones que azotan la ribera,

añoso luchador.

 

No asoma por sus ramas la flor enamorada,

no va la fuentecilla sus plantas a besar;

más báñase en aromas su frente consagrada

y tiene por terreno la costa acantilada;

por fuente el ancho mar.

 

Al ver sobre las olas rayar la luz divina,

no escucha el débil trino que al hombre da placer;

el grito oye, salvaje, del águila marina,

o siente el ala enorme que el vendaval domina

su copa estremecer.

 

Del limo de la tierra no toma vil sustento

retuerce sus raíces en duro peñascal.

Bebe rocío y lluvias, radiosa luz y viento;

y cual viejo profeta recibe el alimento

de efluvio celestial.

 

¡Árbol sublime! Enseña de vida que adivino,

la inmensidad augusta domina por doquier.

Si dura le es la tierra, celeste su destino

le encanta y aún le sirve el trueno y torbellino

de gloria y de placer.

 

¡Oh! sí; que cuando libres asaltan la ribera

los vientos y las olas, con hórrido fragor,

entonces ríe y canta con la borrasca fiera,

y sobre rotas nubes la augusta cabellera

sacude triunfador.

 

¡Árbol, tu suerte envidio! Sobre la tierra impura

de un ideal sagrado la cifra en ti he de ver.

Luchar, vencer constante, mirar desde la altura,

vivir y alimentarse de cielo y de luz pura…

¡Oh vida, oh noble ser!

 

¡Arriba, oh alma fuerte! Desdeña el lodo inmundo,

y en las austeras cumbres arraiga con afán.

Verás al pie estrellarse las olas de este mundo,

y libres como alciones sobre ese mar profundo

tus cantos volarán.

 

***