Miquel Costa i Llobera

ENALTINT LA FIGURA D’UN GEGANT LITERARI

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 10 de març de 1854 – Palma, 16 d’octubre de 1922) fou un poeta mallorquí, considerat com un dels màxims exponents de la poesia en llengua catalana. 

Costa i Llobera va superar la Renaixença i els tòpics que envoltaven els Jocs Florals. Alguns estudiosos com Antoni Rubió i Lluch, van assegurar que era un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme; altres, com l’erudit Marcelino Menéndez y Pelayo el consideraren com un dels pocs veritables poetes que existien a Espanya en el seu temps.

Es va formar en la lectura dels clàssics, especialment els mestres Horaci i Virgili. Cultivà, en una primera etapa, la poesia romàntica, la qual va desenvolupar en el seu volum Poesies (1885) i amb el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875).

Entre 1900 i 1901 va escriure el seu gran poema liriconarratiu La deixa del geni grec, que narra les aventures d’uns navegants grecs i el jove rapsode Homer, així com sa trobada amb la mítica Nuredduna a una Mallorca encara talaiòtica. El poema va guanyar l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona del 1902, any en que fou també reconegut com Mestre en Gai Saber. A més, va ser designat membre de la Real Academia Española de la Lengua. Aquests premis es van sumar a la designació, un any abans, com a fill il·lustre de Pollença.

L’any 1906 publicà la seva col·lecció de poemes més importants, Horacianes (1906). Amb un llenguatge molt treballat i pulcre, el poeta mallorquí tractaria amb gran rigor les formes literàries clàssiques romanes i gregues. 

El 1907, l’autor, acompanyat d’altres mallorquins, va iniciar un pelegrinatge per l’Orient Mitjà que va portar-lo a Terra Santa. Costa i Llobera va escriure un diari sobre el viatge, que es va publicar com poemari; Visions de la Palestina (1908).

El 16 d’octubre de 1922, va morir a la Ciutat de Palma.